Nova cultura d'aigua

El naixement formal del concepte de "nova cultura de l'aigua" pot situar-se en la publicació del llibre La nova cultura de l'aigua a Espanya (Martínez-Gil, 1997). El llibre esmentat es pot considerar el manifest fundacional d'un moviment que va sorgir molt abans en multitud d'iniciatives i aportacions.
La nova cultura de l'aigua proposa, en síntesi, que l'aigua sigui utilitzada per totes les espècies, de tal manera que es mantinguin les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials. Avui dia una sola espècie, la humana, utilitza de manera directa o indirecta una gran part de l'aigua dolça del planeta, sigui per beure, per regar, per produir electricitat o per navegar, i això ens porta a una era d'escassetat del recursos . Pocs racons queden sense la seva intervenció, i en alguns casos el 100% de l'aigua que circula per una conca és consumida per a usos humans. El riu Segura és un exemple paradigmàtic, ja que s'ha aconseguit que el riu no arribi al mar. La nova cultura de l'aigua, a més de tractar d'evitar que això es repeteixi en altres rius, proposa canvis per recuperar els rius malmesos, canvis que impliquen una revolució en la forma com es gestiona l'aigua als Països Catalans i Espanya. Això és un repte per a la sostenibilitat futura dels sistemes gestionats pels humans.